Felanitx planta cara a l’assetjament escolar amb una concentració sota el lema “Tots som Sandra”

L’assetjament escolar continua sent una ferida oberta dins les nostres escoles. Ser diferent no hauria de ser un motiu de càstig, però encara avui molts infants i joves són víctimes del menyspreu, el silenci i la manca de responsabilitat col·lectiva.

Hi ha fets que colpegen la consciència col·lectiva. Tots naixem diferents, i aquesta diversitat ens fa únics. Però amb el pas del temps, algunes d’aquestes diferències es converteixen en motiu d’estigma, de burles, d’insults i fins i tot de tortura física i psicològica.

Un laberint cruel on uns pateixen i altres —falsos herois d’una societat que veu però calla— es creuen legitimats per destruir la vida d’un company.

Les víctimes: la por com a condemna

La persona que pateix assetjament escolar sovint ni tan sols entén per què.

De vegades és per la seva orientació sexual o pel que altres interpreten com una “manera diferent” de ser. I aquí rau la paradoxa: molts d’aquests infants encara no saben ni qui són, ni quin camí seguiran, perquè la identitat i la sexualitat són processos complexos que maduren amb el temps.

No són un interruptor que s’encén o s’apaga: són part de l’essència humana.

Tot i que els motius de l’assetjament escolar són generalment d’índole sexual, la maldat crea infinits motius per si sola: n’hi ha prou amb ser gras, portar ulleres, tenir la veu diferent... qualsevol insignificant diferència ja pot ser motiu d’escarni o d’assetjament.

Altres vegades, el motiu és senzillament el gest o la sensibilitat.

Però cadascú s’expressa a la seva manera, i mentre hi hagi respecte i educació, tota forma de ser és igual de digna.

Convertir aquests joves amb ganes de viure en presoners de la seva pròpia por, tancats a casa per evitar el menyspreu, és inhumà i moralment repugnant.

Això els fa tancar-se en un bucle d’incomprensió, por i vergonya, un cercle del qual costa escapar sense ajuda.

Els agressors: la fallida de l’educació familiar

Els agressors —aquests que humiliant creuen imposar-se— són fruit directe d’una educació fallida.
Molts hereten el menyspreu i la manca de valors dels pares, que sovint confonen educar amb deixar fer.

Els pares que miren cap a una altra banda són tan responsables com els seus fills: a l’escola s’ensenya, però l’educació es dona a casa.

Assumir responsabilitats no és opcional. Cal plantar cara, encara que sigui el propi fill qui erri. L’amor no és excusa per permetre la violència.

Professors i protocols: de la teoria a l’acció

Els protocols contra l’assetjament escolar existeixen, però massa vegades queden al paper.

No n’hi ha prou amb redactar mesures: cal aplicar-les amb fermesa, rapidesa i sensibilitat.

Algunes escoles intenten minimitzar el problema, atribuint-lo a la “immaduresa” dels joves agressors. Però la immaduresa no pot justificar el dolor, ni molt menys la destrucció emocional d’un infant.

La reinserció de l’agressor sol ser molt complicada, i la justificació de la immaduresa no repara el dany causat, ja que sovint és reincident en els seus actes. És l’obscè acte de la superioritat grupal sobre la indefensió individual.

El major escapament sol ser el trasllat de municipi de la família assetjada, però és una solució poc assumible per les famílies i, a més, injusta: mai l’innocent hauria de pagar els plats trencats de l’agressor. D’aquí que molts, ofegats en plors i dolor, decideixin acabar tràgicament el seu calvari en aquesta vida de manera dramàtica.

Els docents i els tutors han de ser valents. Han de tallar l’arrel del problema abans que sigui massa tard.

La convivència no pot ser un concepte teòric: ha de ser una pràctica diària, viscuda amb empatia i respecte.

Educar en humanitat

Els agressors no només rebutgen la diversitat sexual; també menyspreen el color de la pell, la religió o qualsevol diferència que no encaixi en el seu esquema limitat.

Cal ensenyar-los que la diversitat és riquesa, i que la llibertat d’un comença on acaba la de l’altre.

Les sancions educatives i, si cal, els recursos especialitzats o internaments poden ser necessaris. No per castigar, sinó per reeducar.

Una ferida personal i col·lectiva

Molts adults d’avui també hem patit assetjament escolar.

Sabem què significa viure amb la por, el menyspreu i la sensació d’inferioritat imposada per quatre que es creien superiors, quan en realitat eren els més pobres d’esperit i els més endarrerits en valors.

La societat no pot continuar tolerant-ho.

El silenci converteix el dolor en norma, i l’apatia en complicitat.

La mort de Sandra ha d’obrir consciències i ser un revulsiu per a la societat per actuar. No podem continuar perdent pel camí vides plenes de joventut, il·lusions i sentiments. PROU ja de fer orelles sordes. PROU de minimitzar els danys causats. PROU de covardia i silencis còmplices. PROU de tants errors.

Conclusió

Ser diferent no hauria de ser una condemna, sinó un motiu d’orgull.

Eduquem en la diversitat, formem en el respecte i trenquem el cercle del silenci que permet que cada dia, a les nostres escoles, algú plori sol sense entendre per què el món li ha girat l’esquena.