Avui permetre'm fer sentir la meva veu, una veu d'angoixa, incredulitat, de ràbia cap a part de la societat de Felanitx

La vida moltes vegades és cruel o potser més ben dit la fem cruel amb la nostra maldat, injusta i molt especialment acarnissada amb els més febles.

Vaig sentir ahir un relat que em va estremir per dins, em va provocar una sacsejada emocional francament dura. Permetre'm que no compti el fet, la prudència i les possibles repercussions sobre qui menys ha de suportar-les em fan ser més que prudent, el silenci públic sobre els fets és una necessitat primordial en aquest cas. Però la denúncia és pública i amb veu alta.

En aquestes dates en les quals se celebra el Dia de l'Orgull LGTBI convé fer una reflexió o millor una pregunta. Hi ha casos avui dia de assetjament homòfob a Felanitx?

La meva resposta és clara i rotunda SÍ. Un fet molt lamentable i amb coneixement de causa puc afirmar amb rotunditat que sí que n'hi ha. 

En què consisteix el assetjament, és un assetjament, és un comportament agressiu i indesitjat, sovint repetitiu, que implica un desequilibri de poder. Pot manifestar-se de diverses formes, incloent-hi assetjament físic, verbal, psicològic, social i sexual, així com ciberassetjament. Les víctimes d'assetjament poden experimentar problemes físics, socials, emocionals, acadèmics i de salut mental.

En el fet concret de Felanitx, aquest és conegut presumptament per professors, familiars, Policia Tutor i suposo que per altres autoritats. Potser algunes coses s'han fet per a solucionar el tema, però no els suficients ni molt menys. L'activació de simples protocols, no poden reparen l'enorme mal causat. La gran profunditat de la ferida i les seves conseqüències, necessitaran d'altres mesures molt més efectives. La llibertat individual en aquests casos sempre ha de prevaler sobre la col·lectiva opressora i agressora.

Com és possible que amb tan ampli espectre de la societat coneixent el cas encara s'estigui produint la persecució, la tortura mental, emocional i fins a també física. Si està ben dit persecució, motivada només per ser potser distint que no diferent. No és just omplir les motxilles a algú de sofriment, d'amargor, de complexos… No és just.

La vida només es viu una vegada i ningú té dret a destrossar-nos-la, ser distint no et condicionen a ser el bufó de la Cort, les diversitats enriqueixen i donen sentit a la nostra personalitat i a la nostra naturalesa. Enrere van quedar els falsos mites del sexe per a procrear, el sexe és també plaer en les seves molt diferents formes, és diversitat. I ningú, ningú pot dir que mai beurà d'algun got el qual repudia en públic, però li sadolla la set en privat, és a dir d'amagat. Els que callem podríem enrojolar a molts dels quals es creuen valedors del valor de mascle, hi ha moltes sorpreses darrere del nostre silenci, un silenci que algun dia pot acabar.

La diversitat no és una elecció, és una realitat que cal assumir amb valentia tant en el personal com en el col·lectiu. Un assumeix que és alt, baix, calb, intel·ligent o més maldestre… Els éssers vius no som clons, som una capsa de sorpreses que la nostra personalitat modula o afirma i que ens diferencia als uns dels altres, això és l'essència i la bellesa de la vida. Valorem la diversitat com un element enriquidor i no la menys preem a la recerca de la “perfecció”, això no existeix ni existirà mai. El valor del distint és el que fa que la vida mereixi ser viscuda en llibertat, gaudint de les diferents opcions que estan al nostre i al teu abast per a fer del teu poble, de la teva ciutat un espai on tots tinguem cabuda i dignitat.

Però aquest tampoc és el tema, per a identificar-se amb un rol, un ha d'haver sentit la crida de la passió, en aquest cas, quan això encara no ha ocorregut és molt injust que s'atorguin etiquetes, potser només per uns gestos o per una bellesa envejada. No és just que no es permeti acte de descobrir-se autònomament el seu propi jo i s'atorgui un rol que segurament potser encara desconeixen, és molt injust haver de donar explicacions, unes explicacions que potser encara no n'hi ha sobre un fet, sense poder triar el moment ni l'instant que la seva personalitat pogués triar com correspon a cadascun en l'exercici de la seva llibertat. El temps i l'instant pertany a la mateixa intimitat mai a la societat.

Els adults tenim l'obligació d'ajudar a buidar aquesta enorme motxilla que alguns passeja pels nostres carrers només per ser diferents. Hi ha una pregunta molt dura. Fins a on un ésser humà pot suportar la discriminació, les burles, les vexacions públiques, només perquè alguns degenerats gaudeixin de destrossar una vida diferent potser plena de matisos i sensacions als quals pocs poden arribar? Crec que no fa falta descriure que amargues i dramàtiques conseqüències que pot implicar un fet així.

Per això demano a la societat de Felanitx que acabi amb fets que són coneguts per molts, no podem festejar l'Orgull LGTBI amb aquest drama als nostres carrers. Cal retornar la llibertat i les ganes de viure a qui les ha perdut per culpa d'una certa part de la nostra societat, tot som culpables que aquest fet encara ocorri en la nostra societat, a la nostra ciutat, a Felanitx. Cal lluitar perquè les diferents opcions siguin sexuals, d'imatge o de comportament convisquin perquè això ens enriqueix com a societat i apartem del camí als incultes i degenerats que potser per la seva curta edat només reflecteixen la trista i deplorable imatge dels seus adults progenitors.

No deixem que aquestes minories afectin la majoria de la societat, una societat ha de ser lliure, igualitària plena de matisos i sensacions que alberga la diversitat sense pors i amb respecte. Una societat que permeti a cadascú viure la seva vida sense haver de donar explicacions ni motius sobre la seva elecció. Una societat que fa costat al més feble, i no ho tortura de manera cruel i despietada. Falta encara molta educació, però no sols en la joventut, també en els adults falta, com també falta la humanitat i justícia.

La vida és un constant vaivé que ens obliga a situar-nos a banda i banda de la riba per a saber i analitzar les conseqüències dels nostres actes. Aquí no val el perdó, perquè el mal causat és enorme i de molt difícil curació. La prevenció en aquests casos és fonamental, però lamentablement aquí no ha funcionat, per això la cura serà molt més lenta, però ha de ser efectiva pel bé individual i el col·lectiu que tant d'horror ha provocat. 

No vull donar cap lliçó de moral ni d'ètica, però si demanar dignitat, una dignitat que inclogui per dret propi al gran col·lectiu de la societat i a tota la seva diversitat sexual, física i emocional.