Primer de tot, vull expressar el meu condol a la família d’en Guillem Timoner per la seva pèrdua. Vos envii una abraçada ben forta.

Com vos deia, és un gran honor i un orgull, un “orgull felanitxer”, dirigir-me a tots vosaltres en aquest acte d’inici de les Festes de Felanitx 2023.

Vull tornar a agrair públicament a l’Ajuntament per haver-me fet aquest encàrrec i, especialment, a n’Elisa Aznar Gallardo, qui va pensar que el podria dur a terme i va fer la proposta a la batlessa. Vos ho agraesc de tot cor.

Parlant de propostes, permeteu-me fer-ne una, particularment a l’Ajuntament, sobre les paraules “pregó” i “pregoner”. Son dos manlleus del castellà, és a dir, dos castellanismes que, si bé el diccionari de l’Institut els recull, poden esser substituïts per dues paraules més tradicionals que estaria bé que les tornàssim a posar en circulació. Ja les vaig suggerir, ara fa 16 anys, en aquell discurs públic de Setmana Santa de Felanitx que vaig tenir el plaer de pronunciar a l’església del Convent, però la iniciativa no va tenir gaire èxit. Vegem, si ara en té una mica més.

Em referesc a l’ús de la paraula “crida”, en lloc de “pregó”, i a “saig”, en lloc de “pregoner”. De fet, el mot “saig” s’usa a Menorca actualment, encara que en tenim d’altres que farien la mateixa funció: parl de “nunci” i, fins i tot, de “cridaire”. No pretenc donar-vos cap lliçó de llengua, tot i que als docents ens encanta exercir la nostra professió allà on sigui.  En tot cas, vos anuncii que avui faré una crida com a saig d’una de les festes més populars i conegudes de les Balears: les festes felanitxeres.

Dit això, permeteu-me que vos faci una altra consideració lingüística.

A part de l’emoció d’esser avui aquí, no podeu ni imaginar-vos les ganes que tenc de poder parlar en “felanitxer” per al gran públic. I és que, malgrat que totes les llengües del món tenen els seus trets lingüístics, dialectalismes, localismes, etcètera, el nostre parlar, el felanitxer, és especial. Som conscient que avui ha vengut gent de tot Mallorca —també de la península— i  és normal que tothom vulgui fer notar, com a empremta de la seva identitat més local, els seus orígens en el parlar, però és que nosaltres som tan particulars, que, de paraules, de manera de pronunciar-les, d’expressions i frases fetes,  en tenim per Na Bet i sa mare i, per mor de tot plegat, necessit fer-ne una referència, encara que sigui petita. Fixau-vos-hi bé:

- Tal com passa a  Maria de la Salut, per exemple, a Felanitx no feim la “e” oberta,  i pronunciam: cafè, terra, gerra, pena, (el número) deu, experiència (totes amb una e tancada), etcètera.

-No deim “formatge”, sinó “fermatge”.

-A les escales de la Parròquia, just on sou ara, som tan atrevits els felanitxers, que usam el castellanisme “escaleres”. N’hi ha que a ca seva també usen les “escaleres” per pujar al primer pis i no les “escales”..., però ja sabeu que aquest mot és incorrecte.

- Pronunciam “costum”, amb una “o”, però llavors deim “confitura” (amb una u). I ja no vos dic res de la paraula “estiregassó”, pronunciada  [əstriɣəsó],“estrigassó”,  per dir pèsol (d’ús més general) o xítxero (mot que empren a Campos, Manacor, Artà, Porreres i altres pobles de Mallorca.

- I de la nostra “que” (pronúncia exagerada de l’oclusiva velar sorda com a dorsopalatal), què me’n deis?

- I ja no en parlem de la “a” pronunciada “o” oberta en paraules com les següents: Un altre, a dalt, etcètera.

Ara veig moltes boques en moviment per comprovar que això és així! Estic convençut que molts de vosaltres no ho havíeu pensat mai... Però vaja, que això és cosa de lingüistes i autodidactes obsessius en les llengües. Sigui com sigui, tot plegat només era per recordar-vos quin és el potencial felanitxer, tenint clar que el nostre parlar ens identifica i ens mostra un tarannà i una forma d’esser que, sense cap dubte, ens uneix com a poble.  

***
Fets aquests dos petits incisos —que esper que hagin servit per cridar una mica la vostra atenció i que vos vengui de gust continuar escoltant tot allò que vos he dir—, el discurs d’avui no està pensat en un to d’humor, perquè sempre he tengut clar que una crida ha de servir de qualque cosa més que parlar de records d’infantesa, de tarannàs personals o de fer una xerrada amb un caire exclusiu de diversió o d’entreteniment.

Vos faré, doncs, un al·locució per remoure consciències o, com a mínim, perquè vos faci pensar una miqueta. Els qui ens dedicam a la comunicació tenim no només l’avantatge de poder arribar a molta de gent, sinó l’obligació, i també el compromís, de transmetre a la nostra societat missatges informatius, pedagògics, instructius i realistes, però al mateix temps missatges encoratjadors, durs i arriscats. I avui, en aquesta terra, on vaig néixer, on vaig créixer, on vaig desenvolupar-me com a persona, i on vaig posar la llavor de la meva carrera professional —gràcies, Bernat Banya, per aquella primera oportunitat a la Televisió Felanitxera! Sempre m’ho has recordat i sempre me n’he sentit orgullós— és  (aquí) on vos vull transmetre tot això, parant esment en tots aquests conceptes. Sé que és un dels discursos més importants que he fet mai -per ventura el més important i necessari-, però també sé que és a Felanitx, la meva ciutat, el meu poble, on el vull fer.

El títol que he triat per a aquesta crida és “Esser diferent”.

Estic segur que la primera cosa que vos passa pel cap ara mateix és: “Per què ha escollit aquestes dues paraules per a un dia tan transcendent i, alhora, festiu?” Doncs ara ho sabreu.

***
Part de la meva feina és contar històries, transmetre vivències i fer-les arribar de viva veu per mitjà de la televisió, de la ràdio o d’internet, i també per escrit.

Mirau, fa unes setmanes, tot just un parell de dies després d’haver acceptat la proposta d’aquesta crida, vaig viure una situació que em fa ver veure claríssimament per on l’havia d’envestir.

Practic natació diària des de fa vint-i-cinc anys a unes instal·lacions públiques, tant aquí com a Madrid, lloc on visc habitualment. El dia del fets de la història que vos vull contar era Mallorca. Anava una mica escopetejat, com em sol passar sempre. I necessitava desconnectar... Quan vaig arribar a la piscina exterior de cinquanta metres, on entrén de costum, vaig veure que, en un dels carrers, no hi havia ningú; estava lliure. M’hi vaig posar davant i vaig començar fer els estiraments pertinents abans de començar la meva rutina nedadora. Quan duia quatre recorreguts, és a dir, uns dos-cents metres, me’n vaig témer que una al·lota d’uns vint-i-dos anys havia aparegut al meu costat i que feia una estona que havia començat també el seu entrenament. De fet, vaig poder comprovar que feia molta via, amb una braçada perfecta. Tenia una tècnica molt bona! I vaig pensar: “Segur que és una nedadora professional, s’entrena molt i, a més, té l’empenta de la joventut”.

En un moment determinat, mentre descansava dels metres recorreguts, vaig començar a fer uns estiraments de braços i cames i, com solc fer d’ordinari, vaig ficar tot el cos dins l’aigua per tal de preparar-me per a la tongada d’exercicis següent. Va esser en aquell moment quan, de manera involuntària, em vaig girar cap a ella, donat que estava aturada al meu costat, descansant. El que vaig veure em va impactar i, en un acte reflex —perquè em vaig quedar sense respiració—, vaig treure amb força el cap de l’aigua i, tot d’una que vaig poder, la vaig mirar i, sense dubtar-ho, li vaig dir: “Perdona que et molesti i que envaesqui la teva intimitat, però som periodista i m’agradaria conèixer la teva història personal”.

Ella em va mirar i, amb un somriure ben gran, em va demanar: “Què és allò que t’ha cridat l’atenció per fer-me aquesta proposta?”

Li vaig dir que volia entrevistar-la, saber què li havia passat i com ho havia afrontat. I na Joana (nom fictici), hi va accedir .

Aquí va començar el fil d’allò que seria aquesta crida, aquesta publicació en veu alta. Dies més tard, vaig quedar amb na Joana i em va comentar tot el que havia patit interiorment, però també externament, durant els anys d’un calvari no desitjat. I va esser a partir d’aquell moment que vaig tenir clar que “Esser diferent” seria el títol que tendria d’aquesta crida i que tot plegat ho relacionaria amb el que vos contaré a continuació a través de tres històries curtes.

I és que la història de na Joana és semblant a la de na Maria (nom fictici), una felanitxera de mitjana edat, el relat de la qual se situa en els anys cinquanta del segle passat. En aquella època ja havia tengut sis fills i, a més, feia feina a una fàbrica juntament amb altres companyes, perquè amb el sou del seu home no arribaven a final de mes. Na Maria era una dona devota, però li solien fer befa perquè oïa missa diària. “Ets una beata”, li solien dir. Ella es defensava com podia, però l’estol d’ocells o, més ben dit, la llopada de companyes grolleres li feia el feix damunt.

Però aixecar-se a les cinc de la dematinada per anar a la fàbrica i suportar les vexacions de les col·legues no era, ni de bon tros, la part més difícil que li va tocar viure. Per descomptat que li corresponia, a més a més, cuidar els seus sis fills, educar-los i fer les feines de la casa, però el més insuportable de tot era una altra cosa: l’home violent i masclista amb qui era casada la insultava i la maçolava diàriament. “Ets poca cosa per a mi i per a aquesta família”, li solia dir sovint el marit. Fes el que fes, mai no n’hi havia prou. I ella aguantava, abaixava el cap i, amb la mirada perduda, li deia: “En tornar-hi ho faré millor. No passis pena, Rafel (nom fictici), m’hi esforçaré”.

Tot això passava i era normal en aquella època, i més si no venies d’un llinatge amb doblers que pogués afrontar amb les estretors econòmiques de la casa familiar. Això no obstant, fossis de la classe social que fossis, tot plegat era una història que es repetia (i es tornava a repetir), com també passa avui en dia.

Na Maria va esser una dona forta, amb empenta, que tenia molt clar que havia de fer surar els seus fills, perquè en aquella època, amb les mancances que hi havia i amb una dictadura ferma, terriblement instal·lada i assumida per la societat, les famílies passaven fam i vivien el dia a dia sense saber què passaria l’endemà. Aquella dona, malgrat les marques violentes d’un home que no la mereixia, de les sacsejades físiques i emocionals que va sentir durant tota la seva vida, no va poder triar, perquè per damunt de tot hi havia la família, els fills i allò que era “correcte” d’una forma unidireccional, i perquè, a més, s’havia fet així tota la vida. Na Maria no es va plantejar mai que això podria esser d’una altra manera. Va morir en els anys noranta del segle passat, però uns mesos abans em va dir: “He fet allò que em tocava fer, Carles. Esper no haver decebut mai ningú”.

Perquè la submissió, estimats felanitxers i forans, era la tònica general per a moltes dones en aquella època, no és així? Però no crec que hagi canviat gaire avui en dia. Per ventura, una mica...

Crec que no calen més comentaris.

***
Tornant a na Joana, la nedadora del principi, també té una història semblant a na Yolanda (nom fictici), una (ja) exalumna de la universitat pública on faig feina actualment, a Madrid, que ha assistit a les meves classes els darrers anys.

Na Yolanda és una dona de vint anys espectacular. És intel·ligent, llesta, interessada per les assignatures de televisió i ràdio que enseny, ràpida en la presa de decisions, educada, atenta, però bastant tímida, i no ho dic com a retret. Estic convençut que, quan acabi els seus estudis i sigui periodista, arribarà allà on vulgui. Tot allò que es proposi, ho aconseguirà, perquè té eima, si em permeteu el localisme... I, a més a més, es transsexual.

Na Yolanda és la primera dona trans que he conegut a classe. Segurament no ha estat la primera que he tengut, però sí la primera vegada que m’ho han donat a conèixer.

Fa un parell d’anys, poc després de conèixer-la, na Yolanda era a punt de començar el procés de transició pel qual moltes persones transgènere volen viure les seves vides en la identitat o expressió de gènere amb què s’identifiquen en lloc del sexe de naixement. Havia iniciat la consciència mental feia temps, però no la teràpia hormonal, la cirurgia i altres procediments mèdics, en el seu cas concret.

El dia que ens vàrem conèixer, en finalitzar la classe de presentació de l’assignatura, na Yolanda es va acostar temorenca a la taula on els professors deixam els materials i estris per fer “costura”. Les mans li tremolaven. Tenia una cara desencaixada i trista. Amb l’emoció del primer dia, de conèixer vuitanta alumnes, d’explicar com seria la matèria a l’alumnat..., jo, de ben segur, no li vaig prestar tota l’atenció que mereixia, mentre li demanava d’una manera gairebé automàtica, però amable: “Què noms? Què puc fer per tu?”. Jo, realment, no era conscient de res, d’allò que era a punt de saber. Vaig agafar la llista d’alumnes i esperava que me’n digués el nom. Però no li sortien les paraules. “Quin son els teus nom i llinatges?”, vaig insistir, tot afegint-hi: “Així et tenc localitzada i puc fer anotacions sobre allò que em vulguis dir”. De fet, això és una pràctica habitual, sobretot a l’inici de curs, quan coneixem els nous alumnes. Pensau que tenim estudiants amb discapacitats, problemes personals, temes mèdics amb impedients físics o mentals, etcètera, i és en aquell moment, quan els professors intentam veure de quina manera els podem ajudar, adaptant les classes o donant-los camins que, sense perjudicar la resta d’estudiants, els permeti cursar les assignatures en condicions.

Però a aquella al·lota no li sortien les paraules. Quan va poder, amb un fil prim de veu, em va dir que havia de parlar amb mi, que al full d’alumnes no sortia el seu nom correctament. “Ah, molt bé, cap problema!”, li vaig dir jo. “Però, com a mínim,  necessit saber quins son els teus llinatges. D’aquesta manera, ho podrem solucionar!”.

Na Yolanda returava i no gosava dir-me res en concret. A la fi, em va pronunciar el seu nom de fonts i el de família. Però els dos llinatges no anaven lligats al nom de pila que m’havia dit: a la llista, n’hi havia escrit un d’home. En aquell precís instant, però, ho vaig veure clar. Tot d’una li vaig oferir una cadira i li vaig demanar que se tranquil·litzàs, que no passàs pena.

“Escolta, Yolanda. Ara mateix canvii el teu nom a la meva llista d’alumnes. Problema solucionat”. I a més, hi vaig afegir el següent: “Si mai, repetesc, si mai tens qualsevol problema amb tot això, si et passa res a secretaria, al deganat, si tens qualsevol història amb altres professors o companys de classe que et faci sentir malament, m’ho dius i ho arreglarem, d’acord?”.

La cara de na Yolanda va canviar completament. El confort d’aquell moment, i d’altres que varen venir més endavant, li varen permetre, a poc a poc i amb el temps, obrir-se i explicar-me la seva història més personal. Ha tengut un vida plena d’inseguretats, de pors, de maltractaments, d’assenyalaments públics, d’ignomínia, però també de comprensió i estimació, almenys d’una petita part de la seva família, però de la majoria dels companys de classe i de qui vos parla. Jo volia que se sentís ferma, forta i confiada amb les meves assignatures, però també en tot allò que depengués de mi com a professor i també com a persona. Amb tot, estudiar aquelles matèries i fer la carrera eren el menor dels seus problemes. Tot allò que li esperava —sobretot de pell, encara que també de bossa— seria molt més dur que la incomprensió d’una part de la societat i la lluita personal interna per arribar a esser la dona que volia esser.

A poc a poc, na Yolanda va anar confiant en mi i, com vos he dit, es va anar convertint en una de les millors estudiants que he tengut mai. Quan li va tocar posar-se davant de la càmera per presentar un informatiu de televisió, com a la resta d’alumnes, li vaig dir: “La propera setmana has de venir guapa i elegant, com si t’haguessin de veure dos milions de persones. Mostra qui ets, tal com ets i tal com et sents. A la televisió no es pot fingir perquè es veu: la càmera és transparent. Has d’esser tu mateixa, però ho has d’esser davant i darrere les càmeres. Sempre. Aquest és el camí”.

***
Vos contaré ara un tercer relat, relacionat també amb na Joana, la nostra nedadora del principi d’aquesta història mancomunada. Es tracta de la vivència d’en Tomás (nom fictici), un felanitxer que actualment té 76 anys i que, a la dècada dels anys seixanta del segle passat, va arribar en aquest municipi procedent de la península. Era un “foraster” —paraula despectiva que sovint se’ls deia a les persones que procedien de fora de l’illa— que fugia de la fam, de les penúries econòmiques i qui sap de què més. Era un home ben plantat i molt atractiu. Per això, els diumenges, quan joves i al·lotes sortien a passejar —i també a trobar parella—, en Tomás no es va torbar gaire a sentir-se admirat i a tenir molt d’èxit entre les dones. Es va fixar en una felanitxera, però tot d’una li varen dir: “Ho tens difícil, Tomás. Aquí, les dones, no van de forasters; ni els homes de forasteres. Quan abans ho entenguis, abans ho tendràs clar”.

Però aquell home no es va rendir, tot i que va patir molt aquella incomprensió d’una societat possiblement massa tancada i arrelada en unes tradicions insondables...

No creis que aquesta problemàtica segueix existint avui en dia? Podríem trobar tants d’exemples amb altres races, no és així?

En Tomás va aprendre a parlar català, el nostre estimat mallorquí, en concret el felanitxer, aquest tan característic del qual vos he parlat fa una estona. Es va casar i va tenir descendència. Va patir, però va aconseguir integrar-se al poble, com tants d’altres casos. Amb tot, els estigmes d’esser foraster varen perdurar i perduren, encara que el nom d’aquest mot hagi canviat...

***
Aquestes tres històries que vos he contat estan enllaçades amb la primera de totes, la de na Joana, la nedadora que vaig conèixer fa unes setmanes. Però, per què em va interessar tant aquesta dona, una vegada vaig endinsar el meu cap dins l’aigua de la piscina on entrenava? Doncs fou perquè vaig veure que no tenia cames. Després vaig saber que també tenia lesions als braços. Tot plegat fou fruit d’una malaltia que va patir feia anys. Anava en cadira de rodes, però nedava. Vaja, si nadava. Això és el que em va impressionar de bon de veres. I no va esser perquè no tengués cames, sinó perquè sense elles nedava com un peix de vela atlàntica, un dels més ràpids del món. Vaig intuir que darrere de tot això podia haver-hi una història de superació que, segurament, havia estat dura, com totes les que vos he contat anteriorment. I així va esser. No anava errat.

Però més enllà de tot plegat, la pregunta que hom es pot fer és: Què tenen en comú na Joana, na Yolanda, en Tomás i na Maria? Doncs que tots ells han patit per ESSER DIFERENTS. Son històries de violència de gènere, transfòbia, racisme i xenofòbia... Però, d’històries, n’hi ha moltes més: aquelles de dones i homes que pateixen homofòbia, odis, discriminació per tenir una malaltia física o mental, per esser discapacitats, etcètera. Són persones diferents que surten fora d’allò que la societat considera normal.

I què vol dir “esser normal”?

Fa uns anys una persona de mitjana edat que coneixia molt bé em va dir: “Perquè els que som normals...”. Aquell home, que és heterosexual, es referia a si mateix, tot comparant-se amb un homosexual i qualificant-lo d’ “anormal”, encara que no pronunciàs la ditxosa paraula. En sentir allò, tot d’una el vaig aturar i li vaig etzibar: “Tu et consideres normal?”. No entraré en detalls, però el sostre de ca seva era ple de forats i vos puc assegurar que eren ben grossos. Amb tot, aquesta persona es definia a si mateixa com a “normal”.

ESSER I SENTIR-SE DIFERENT pot significar tot això i moltes coses més, però la nostra societat, la d’avui en dia, malgrat els avanços, continua estigmatitzant la diferència, com si tots no fóssim diferents, no és ver? I darrere de tot plegat hi ha molt de patiment, incomprensió i també hipocresia. La pregunta és: Els que s’autoanomenen “normals” podrien deixar de tenir aquests comportaments i conviccions que, moltes vegades, destrossen vides, sinó les esbiaixen? La resposta es un SÍ ROTUND. Allò que depèn de les nostres actituds, de la nostra educació, de la comprensió i acceptació, sí que és evitable. Allò que no és evitable és un accident o una malaltia, que arriben sense avisar i et canvien per sempre més, sinó t’esborren d’aquest món.

Vos posaré un exemple, que també em servirà de merescut homenatge. Fa just vint-i-tres anys, al meu estimat germà, en Javi Marín, que de ben segur molts de vosaltres recordareu, li varen diagnosticar un tumor cerebral. Era un jove de trenta-un anys en aquell moment, estimadíssim per molts dels qui sou avui aquí. Era una persona excel·lent en tots els sentits, bona gent, que ajudava i escoltava els problemes de tothom, que tenia un somriure enorme i una vida per endavant. Era a punt d’acabar Enginyeria Telemàtica i havia guanyat premis nacionals d’investigació amb aquelles idees que tenia en un cap privilegiat que només pretenia millorar la vida de les persones. Ell i jo teníem una complicitat tan gran i uns codis interns tan arrelats que ens enteníem amb una simple mirada... Fa gairebé vint-i-dos  anys que se’n va anar i no hi ha dia que no pensi en ell i recordi un lloc comú, una expressió, un fet o una cançó que ens agradava a tots dos, però també record cada dia totes les coses que em va ensenyar, sobretot de la vida, que tant em costaven entendre en aquelles èpoques de joventut.

En Javi era un científic humanista, avançat al seu temps, amb una visió privilegiada del món i de tot allò que envolta i defineix l’humà, encara que estava igualment interessat en els animals, les plantes, l’astronomia... Sabia tantes de coses... i les sabia explicar tan bé...!

Quan li quedava poc temps de vida i la seva consciència el mantenia encara en aquest món, un capvespre em va dir: “Estic preparat per anar-me’n, però no vull morir”.

Era un jove vitalista que mereixia viure perquè encara li quedava molt per fer, per aportar, per estimar. Però va partir, sense fer renou, amb discreció, així com era ell... I em va deixar un missatge final: “Viu, viu amb força, sense fer mal a ningú, essent bona persona i sense deixar de ser tu. Segurament n’hi haurà que no ho entendran mai, però el més important és que no perdis la teva essència... Viu, viu sense pors. Fes-ho per tu i per mi”.

Tenc gravades aquelles frases al meu cor i mai no les havia explicat a ningú, almenys d’una forma tan completa. Avui era el moment de fer-ho, ben igual que avui era l’ocasió per recordar en Javi, el meu estimat germà...

I per què l’he volgut recordar, vos demanareu? Perquè hi ha coses com aquesta, com la malaltia que va patir, que no es poden evitar, perquè apareixen del no-res, sense avisar, de vegades sense fer renou, encara que acaben per eixordar-nos. Però n’hi ha d’altres, en canvi, que sí les poden triar.

-    Podem triar esser tolerants, comprensius, pacients i flexibles.

-    Podem triar i voler la igualtat entre dones i homes, però igualtat real, no fer com si la volguéssim per quedar bé.

-    Podem deixar de pensar i percebre que les dones son inferiors als homes, actuant.

-    També podem deixar de mirar malament i criticar quan veim una pell negra, fosca, que molesta tant a segons qui.

-    Podem deixar de tenir un rebuig i un odi irracional a qui tria una persona del seu mateix sexe per estimar. Fins i tot aquells pares que, mostrant-se oberts i comprensius, s’estimarien més no tenir un fill homosexual per evitar que patís per culpa d’una societat que encara avui rebutja aquesta condició. És, doncs, una altra manera d’homofòbia.

-    També podem deixar de tenir prejudicis culturals, religiosos o, fins i tot, envers els individus.

En definitiva, poden triar NO ESSER MISÒGINS, RACISTES, XENÒFOBS i HOMÒFOBS.

Podem triar anar pel bon camí i fer les coses bé, deixar de pensar que som millors o superiors que els altres i, sobretot, que tenim la raó en tot.

Durant molts d’anys m’he demanat: quin és el sentit real de la vida? El sentit pràctic que sempre li havia trobat era que l’ésser humà evoluciona, crea benestar, qualitat de vida i genera saviesa per un sol motiu: perquè que els que venen darrere puguin viure i estar millor que els seus avantpassats. Ho continuu pensant, però també és ver que la maldat, l’ambició, la cobdícia, el poder i els doblers segueixen corrompent-ho tot.

En aquest punt de la meva vida, he arribat a una conclusió que vull compartir amb tots vosaltres. No es tracta només d’entendre les coses, d’acceptar la gent tal com és, d’obrir-nos al món i de veure que moltes vegades, moltíssimes vegades, no tenim raó perquè tradicionalment les coses han estat així, perquè les hem fetes o vistes d’una determinada manera tota la vida. No fa tant de temps que en aquest país, per exemple,  les dones no podien anar a votar, no podien tenir un compte bancari al seu nom i havien de demanar permís als seus homes per viatjar. No fa gaire que els negres eren esclaus i titllats de raça inferior. Tampoc fa tant de temps que els homosexuals eren considerats delinqüents i anaven a la presó. Les coses han canviat avui en dia, afortunadament. Tenim més informació que mai. Tenim molts de canals, i diversos, per poder arribar-ho a entendre pràcticament tot. Però encara no n’hi ha prou. De fet, es violen constantment els drets bàsics de les persones. I com a mostra, tots els que vos he esmentat fins ara. Per això, és més necessari que mai el suport d’institucions i col·lectius, però sobretot, educació, educació i més educació. Educació a les escoles, al carrer, al mitjans de comunicació, però sobretot educació a les famílies, al nucli familiar...

Vos deix una frase que m’agrada molt repetir i que comprèn tot això que vos he explicat fins ara: “La llibertat d’una persona acaba on comença la de l’altra”.

***
Al llarg d’aquesta crida he contat històries de ciutadans que eren i que són diferents, d’aquí i d’allà, perquè la societat els va empènyer, els ha empès a esser-ho, sense haver-los demanat si se sentien així, si realment volien esser considerats diferents.

De petit, record que jo era un al·lot molt blanquet i rosset que patia bullying, assetjament escolar. Tres anys llargs. En tenia onze, quan es va iniciar l’assetjament que esdevendria imparable. N’hi havia un que m’importunava constantment, m’insultava i em pegava cada dia en sortir de classe. I per què? Perquè pintava aquarel·les, estudiava solfeig, escrivia, cantava, tocava el piano... Perquè era molt sensible, deien alguns...; perquè era diferent. De gran, emperò, m’esperaven patiments majors.

“I qui no té, que esper(i)”, deia la meva recordada i estimada padrina, na Francisca Tascona, que vivia al carrer de la Caritat, juntament amb el meu també estimat padrí, en Ramon Tem.  “I qui no té, que esper(i)”, deia ella...

Avui,  per tant, aquell ninet, després adolescent, i ara home; aquell que ha estat i és el mateix de sempre; avui, fort i ferm, feliç i content, vol, VULL REIVINDICAR, més que mai, aquesta frase, aquestes dues paraules, el títol d’aquesta crida: “ESSER DIFERENT”. Tots som diferents. I tots podem viure la diferència en un món d’iguals.
Jo vull viure la diferència en un mon d’iguals.

Perquè jo també som diferent i me’n sent orgullós.

Moltes gràcies a tothom!

Festes de Felanitx, 2023 Crida a càrrec de Carles Marín i Lladó