Pregó de n´Andreu Maimó Sant Agustí 2016

Per als que no me coneixen, som n´Andreu Maimó Barceló de Can Vent, fill i nét de pagesos, nascut a Cas Concos des Cavaller l´any 1946. Als poc dies de néixer ja ens vàrem mudar a fora vila, a la finca de Son Barceló, propietat del potecari Barceló, Batle de Felanitx durant la republica. Els meus pares eren els amitgers i al cap de dos anys ens vàrem instal•lar definitivament a Felanitx, al numero 32 del Carrer de Santanyí, davant d´un solar on ara hi ha el taller de Can Vent. Els anys 30 del passat segle, aquest solar era un sequer d´albercocs, on també s’hi elaborava polpa d`aquesta fruita meravellosa, que s´exportava a França. Aquesta instal•lació era propietat del republicà “S´Esparter”, recordat pel seu viatge a Palma sense retorn, durant el qual uns paisans nostres, amb l´ajuda d´un martell, li anaren clavant tatxes al cap. Diuen que aquest acte de brutalitat inqualificable va ser en venjança per haver escampat tatxes per la carretera de Sant Salvador, on aquests paisans nostres celebraven un acte polític.

Els primers records que tenc del Felanitx estan relacionats amb les monges trinitàries i l´escarlatina. De les trinitàries, perquè tenien el costum de decorar-nos amb una banda que ens arribava fins als peus. Una banda blanca als qui feien bonda i una negra als qui feien maldat. De l´escarlatina, per les tres setmanes que em tengueren al llit i per les injeccions que em va posar el nostre metge de capçalera, “el metge Felip”, amb unes enormes xeringues de vidre i unes agulles que a mi me semblaven de fer calça i que em deixaven les anques plenes de blaus.

Als set anys, juntament amb els companys de viatge, vàrem ingressar a l´escola de Sant Alfons, a veïnat de l’Hospici.

Allà no hi havia banda blanca ni negra, aquells devots senyors les havien canviat per una regla de fusta rostida, d´uns seixanta o setanta cm de llarg, amb la qual ens aplicaven els càstigs, fustigant-nos sobre les mans obertes i a vagades també pel cap, amb gran plaer per la seva part.

De tot aquell escenari, el que me va quedar gravat a la memòria, va ser aquella obstinació a ficar-nos la por al cap –monges, capellans, mestres, civils o municipals.

Eren els anys del “Pla Marshall”. A l´escola ens servien tassons de llet en pols i podíem untar el pa en mantega (jo encara no n’havia vista mai). Arribaven camions carregats de botelles de Coca-Cola. Els nord-americans començaven a colonitzar-nos -ara,  ells a nosaltres.

Els berenars que amb més freqüència dúiem de casa eren el pa amb saïm o sobrassada i les seves variants, pa amb saïm ó sobrassada amb sucre o sal. També s’hi afegia el pa amb xocolata, que consistia en una llesca de pa grossa com l´explanada de Cristo Rey i un trosset de xocolata que guardàvem per al final perquè ens quedàs aquell gustet dins la boca uns breus moments. Els nostres pares  afirmaven amb tota rotunditat que la xocolata feia cucs… i el pa no… Desprès de 50 anys he sabut que això dels cucs no era veritat.

Tornant a la por, es veu que no aconseguiren fer-nos-en massa, i nosaltres, supòs que com a represàlia per tants de càstigs sense motiu (segons el nostre parer), ens vàrem organitzar per fer la guitza al mestre. Començàrem una sèrie d´actuacions amb equip a l´hora del recreo, uns agafàvem mosques i altres les ficaven dins capses de mistos buides. Més tard les amollàvem a l´aula, pareixien esbarts de coloms d´escampadissa, n’hi havia pertot arreu. El mestre, armat amb una paleta mata-mosques de fil de ferro i rejilla, no donava abast a esclafar-les aquí i allà, ara damunt un pupitre, ara damunt un quadern, però… tot el temps que encalçava mosques no anava al darrere nostre.

Una de les altres actuacions – represàlia, per part nostre-, consistia a anar tallant amb un ganivet les arrels a dels geranis que ell cultivava amb tant d’esment en cossiols a les finestres de l´aula. El pobre home no entenia com dimonis sa mustiaven... fins que al final morien. És clar, no sabia que adesiara nosaltres passàvem la fulla del ganivet entre mig de la terra dels cossiols, per tal de separar les arrels de la planta. I així anàvem fent fins que arribava el mes de juny.

Els pocs afortunats que aleshores tenien casa al Port, s’hi mudaven per passar l’estiu. La resta, que érem la immensa majoria, si volíem veure la mar, havíem d’agafar l’autobús. Encara me pareix sentir aquella olor de garriga i marina quan el bus arribava al pi de sa Pols. El Port de llavores, quasi desert, no tenia res a veure amb el d’avui. El boom del turisme encara no havia esclatat. Ho faria  uns anys més endavant, transformant radicalment aquella societat bàsicament agrària en això que en diuen societat de serveis. En qualsevol cas, en un Can Bum. Com que el millor que tenc són els amics, ara aprofitaré per recomanar-vos Els carnissers, d’en Guillem Frontera, que conta molt bé aquesta etapa històrica.

Els anys 50/60, a Porto Colom i supòs i a tants d’altres indrets de la Mediterrània, fèieu una volta per la vorera de la mar i us topàveu pertot amb pells i butzes de conill, caps de colomins i budells de gallina, devorats per crancs jueus, crancs peluts i cames serrades. Eren les restes d’animals escorxats per les mares, que havien de cuinar per a una tropa d´al•lots, que el migdia arribaven afamegats de la platja i s’haurien menjat a sa padrina, es padrí i fins i tot és mul amb les guarnicions.

Als 11 anys, aquells al•lots, tan ben preparats a Sant Alfons, vàrem aprovar l’ingrés a l’Institut Laboral Verge de Sant Salvador, on vaig tenir el privilegi de formar part d´un dels pitjors grups d´estudiants que passaren per aquella institució, llevat de mitja dotzena que després cursaren carrera per Barcelona. Jo mateix vaig establir un rècord, que crec que ningú ha superat: a les avaluacions mensuals, d’onze assignatures, vaig aconseguir amb gran esfoç suspendre’n set… Era tota una declaració d´intencions, ja es veia clarament que no esdevendria un intel•lectual.
De tot aquell caramull d´assignatures, l´unica que va despertar el meu interès fou la de dibuix artístic. El professor, don Antoni Lucas, el qual record amb gran estima, a final de curs amb va recompensar amb un sobresaliente. No vaig poder arribar a matricula d´honor, perquè això hauria estat una taca masa grossa al meu currículum.

A don Antoni Lucas, li he d´agrair que despertàs en mi l´interès per les arts. Així, als 11 anys vaig saber, amb tota seguretat, que volia ser pintor.

L´agenda cultural d´aquells anys a Felanitx era molt mes prima que la d’avui en dia, que quasi cada setmana està farcida d´actes. Llavors gràcies a l´actuació del Centre d´Art i Cultura, podíem gaudir d’algunes exposicions l’any, a més d´altres actes. Durant alguns anys, per les festes de Sant Agustí, als jardins de la Plaça Pax, es programaven exposicions que duraven totes les festes. Es muntaven els capvespres i es desmuntaven a mitja nit.  També teníem a la nostra disposició la sala d´exposicions de la Caixa de Pensions, al Carrer de la Mar. Encara que fos a un tercer pis, just al  damunt la Biblioteca, uns quants d´anys després s’hi afegí la sala d´exposicions “Sa Nostra”, al costat del Mercat Municipal. I, més endavant, arribaria la Casa de Cultura de Can Prohens.
La Fundació Cosme Bauçà ha anat organitzat durant un bon grapat d´anys una labor molt meritòria i crec que ha estat un gran encert obrir al públic els continguts d’aquesta institució, esper que ja sigui de manera definitiva.
A Felanitx, crec que ja és ben hora que tenguem espais d’exposició permanent dels nostres artistes. Això ens faria més grans com a poble i els que vendran de fora ens coneixeran millor.

Ben segur que si hi ha voluntat política i consens, entre tots ho aconseguirem. Felanitx sempre ha estat una ciutat capdavantera en molts d’aspectes del progrés, que ha dotat la nostra gent d’una especial sensibilitat per a la cultura. Però no podem viure de rendes ni tampoc de somnis, perquè la realitat és feina de cada dia.
Bé, tornem una estoneta al Port. Els anys 70, s’hi varen aixecar alguns hotels, tinguérem la sort que la cosa no va anar a més, de manera que el conjunt, sobretot si el comparam amb altres indrets de l’illa, es manté en termes raonables. Però s’ha allunyat molt d’aquell Port de fa quaranta anys. Ens varen vendre la idea que un gran port esportiu i un club nàutic serien la salvació del poble i els seus habitants. “Feina i doblers per a tot-hom”, ens varen prometre. Ara el tenim ple de iots i per damunt  de l´aigua neden unes llenties de color marró: són merdes, trossos de bugarros, bugarros internacionals, procedents de culs internacionals, de tots el indrets, i que es queden, més o manco diluïts, entre nosaltres, mentre els seus antics amos han enfilat proa cap a altres ports.
Sembla que ara ens volen instal•lar a ran del far, unes gàbies per engreixar peixos que ens faran rics a tots…
Arribarem a estar estrets, haurem d´anar amb molt d’esment de no trepitjar-nos.

Ara m’heu de permetre que no vagi de bromes. És el moment del record per als amics que ja varen partir cap unes altres pastures: Tòfol “Mollet”, Jaume ”Randa”, Pere ”Artigues”, Miquel “Pereió”.

Amb en Tòfol “Mollet” molt sovint parlàvem dels avantatges que per la salut té el desplaçar-se amb bicicleta, però ell no era partidari de suar en pedalejar.  Era un enamorat de la caça de conills amb cans eivissencs i de les bauxes, després de la cacera, cansat de sentir-me, en va escometre: “Si vols, divendres podem anar a fer una volteta amb bici!”,  i va afegir: “Duré un pa i un talec”. “Vaja -vaig contesar-, idò… jo vendré amb un barral de 8 litres de vi damunt el porta bultos…” La vida no ens va donar temps a fer aquest excés.

En Pere Artigues era l´home amb més sentit de l´humor que mai he conegut, ens va fer riure amb els seus articles al Setmanari Felanitx. Autor d’alguns llibres als quals l´humor i la crítica social van de la mà, colaboràrem en alguns shows a la TV Felanitxera.

Jaume “Randa” era un gran pintor, desaprofitat ja que la tasca de professor va omplir tot el seu temps. Sovint parlàvem de pintura i em solia dir: “Enguany pintaré, enguany pintaré”. Al final, el que solia pintar era la barca, per poder-la tirar a la mar i barquejar, que era el que més li agradava, tant com gronxar-se al seu balancí davant ca seva llegint el diari a l´ombra dels pins.

En Miquel “Pereió” és de les poques i bones amistats que he fet els darrers anys, una de les persones més lúcides que he conegut, amb una immensa capacitat de fabulació, i dotat d’aquesta fina ironia felanitxera, que sembla es va perdent. Vaig tenir l´honor d´il•lustrar un dels seus darrers llibres.

Ara, que el sol s´amaga pel Puig de Sa Mola, i que sembla que la darrera claror es quedi per uns instants encara aferrada a la façana de l´església de Sant Miquel, ara que estam a punt de encetar les festes del nostre patró Sant Agustí, vull convidar a totes les felanitxeres i felanitxers i a la gent que ha vingut de fora a gaudir d´aquests dies de gresca.

Molts d´anys i bones festes a tots!!!

Visca Sant Agustí!!!

Andreu Maimó Barceló. Agost 2016